La màgia del color a les obres de Gaudí

Gaudí ha estat considerat un dels grans arquitectes del segle XX. La llum, el color i les seves volumetries són tres de les característiques que envaeixen les seves oníriques obres.

Tejado de la Casa Batlló

A les obres primerenques de Gaudí, de finals del XIX, tal com El Capricho o la Casa Vicens, ja s’hi observa l’interessant tractament cromàtic que va arribar a la seva màxima expressió a les obres de l’etapa més madura. Un tractament basat en la utilització de diversos materials i en la col·locació estratègica de pinzellades de color que transformen en gran mesura l’aspecte d’algunes de les seves construccions. Si a El Capricho i a la Casa Vicens l’arquitecte combina rajoles de colors amb el maó i la pedra per a compondre l’aspecte d’un tauler d’escacs, és a la seva obra més acolorida, la Casa Batlló, on la llibertat atorgada per Josep Batlló li va permetre trencar els límits i donar curs a la seva llibertat creativa, especialment cromàtica.

D’aquesta manera, al contemplar l’excepcional cromatisme de la façana de la Casa Batlló ens dóna la sensació que no estem davant d’un edifici corrent, sinó davant d’una construcció onírica, treta d’un somni. Una brillant façana multicolor, amb predomini dels verds i els blaus, inspirada en l’aigua i que ens remet a la superfície del mar, amb petites formacions d’escuma que s’obren pas entre els balcons i els marcs de les finestres.

Balcones de la fachada de Casa Batlló

Són els raigs de sol del Passeig de Gràcia els que emfatitzen l’efecte d’aigua cristal·lina aconseguida gràcies als milers de colors presents als petits discos ceràmics i al trencadís de vidre que recobreix la façana. Però és també en aquesta façana on hi podem veure un estany de nenúfars en flor similars als que el pintor francès Claude Monet havia estat realitzant des de la dècada dels vuitanta del segle XIX.

Un mar on tot flueix, que es remata amb una sorprenent teulada de peces ceràmiques similars a les escates d’un peix, i que és en aquest cas el llom del drac, que oscil·la entre el rosa i el blau verdós. A la part interior d’aquest rematada Gaudí va decidir col·locar-hi trencadís de colors més càlids: blanc, groc, taronja i vermell. Una successió de peces ceràmiques de color verd i blau unides per altres peces cilíndriques de color taronja i vermell. Un variat ús de colors que lluny de resultar estrident és agradable i que demostra, una vegada més, l’alt coneixement de Gaudí, no només per les tècniques constructives i l’ús de la llum i del color, sinó també per transmetre missatges a través d’aquests. Per exemple l’encertat ús del verd al llarg del trencadís de la façana i a la teulada evoca no solament a la natura, sinó que també al·ludeix a la primavera, entès com el ressorgiment de la natura després de l’hivern. Alhora, és també és un color que s’associa amb efectes calmants i esperançadors. Sens dubte, Gaudí tenia l’esperança que amb aquesta obra el seu nom quedaria gravat per sempre al món de l’arquitectura, i ho va aconseguir.

Azotea de la Casa Batlló

Un altre aspecte característic de façana és el dinamisme, una sensació de moviment que aconsegueix gràcies a la ondulació que presenta en la seva superfície. El resultat és un mar en moviment, les aigües van i tornen i segueixen despertant la curiositat per convertir-se en una experiència emocional única al món. La sorpresa s’incrementa en conèixer que la façana no respon a cap pla previ de l’arquitecte, sinó que aquest anava indicant als seus col·laboradors, des del mateix carrer, on col·locar cada fragment, arribant a dissenyar, paradoxalment, una composició harmònica i equilibrada que s’ha relacionat amb Monet, així com amb les primeres abstraccions de les avantguardes russes de Wassily Kandinsky i fins i tot amb l’improvisat dripping de Jackson Pollock.

Què ens espera dins d’aquest peculiar mar? Entrem en un gran aquari, un fons marí ple de sorpreses de llum i color, entre les quals sorprèn el tractament cromàtic dels patis interiors de la casa, on la disposició de diverses peces ceràmiques llises i en relleu que van augmentant progressivament la seva tonalitat segons s’ascendeix, passant del blanc en els pisos més inferiors a un blau cobalt al superior. El resultat és un fons marí amb un equilibri tonal de talla magistral. Un altre destacat ús del color a l’interior d’aquest edifici és el suau gris perla de les parets, que suavitza el trencadís que les recorre i s’estén a les columnes i als sostres de la Casa. Per a Gaudí el color no només era important en pintura, també el color propi dels materials era sàviament aprofitat pel geni de Reus.

Patio interior Casa Batlló Gaudí Barcelona

Però no només en obres primerenques i en obres mestres de la seva maduresa com la Casa Batlló podem contemplar l’ús del color per Gaudí, també en edificis inacabats com la Sagrada Família, on l’interior no només deixa atònit a l’espectador per l’atmosfera procedent de les vidrieres, també a l’exterior, gràcies als punts de color disposats entre les pedres de les seves torres. Un ús del color que encara criticat va ser defensat per ni més ni menys que Salvador Dalí, arribant a afirmar: «Aquells que no han escoltat la cromàtica i resplendent essència del seu color, la sorprenent polifonia de les seves torres com tubs d’orgue i el xoc del seu mutant naturalisme, són traïdors».

En seguir navegant la web, acceptes l'ús de cookies. Més informació

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar