Ildefonso Falcones: “A la Barcelona modernista hi convivien l'ostentació i la misèria”

Després de 10 milions d'exemplars venuts de les seves diferents novel·les, Ildefonso Falcones publica "El pintor d'ànimes", ambientada en els inicis convulsos del segle XX a Barcelona, presidits per la tensió de la lluita obrera i l'eclosió del Modernisme. Falcones retrata aquesta època a través de l'Emma i el Dalmau, dos personatges que lluiten per trencar les cadenes que els impedeixen forjar-se el seu propi destí, oferint alhora una visió de conjunt de les obres modernistes de la ciutat.

Per què una novel·la ambientada en la Barcelona de principis del segle XX? Què l’ha motivat a centrar-la en aquesta època?
Més enllà del contingut propi d’una novel·la (amor, venjança, etc.), sempre busco ubicacions i situacions temporals que puguin ser interessants per als lectors. En aquest sentit l’època del modernisme, la construcció d’aquests edificis modernistes, i l’època tremendament conflictiva a nivell social que es vivia a Barcelona, et dóna un ambient francament atractiu per desenvolupar qualsevol història. A la Barcelona modernista hi convivien l’ostentació i la misèria.

El protagonista de la novel·la és un pintor anomenat Dalmau. Què distingeix aquest personatge?
El distingeix la seva sensibilitat. És una persona que té un do per a la pintura, una sensibilitat especial per captar l’essència de les coses i plasmar-la en un quadre… Ell comença treballant com a ceramista, fet que ens permet accedir a diferents obres modernistes, ja que treballa en elles. D’aquesta manera podem anar entrellaçant la seva vida personal i els seus avatars amb la construcció del modernisme. També el distingeix una important passió per la justícia social, com existia en aquella època en gran part de la massa obrera.

Un altre personatge és l’Emma, una jove cuinera vinculada a la lluita obrera. Quin paper van jugar les dones en aquesta lluita?
Un paper sorprenent. Cada vegada que aprofundeixes en l’estudi d’aquella època t’adones que les dones encapçalaven les manifestacions. Elles anaven al davant i portaven els seus fills per protegir els homes, els obrers. Diria que van encapçalar la revolució social i van jugar un paper essencial en la lluita pels drets laborals.

Segons les seves paraules parlem d’una època d’ostentació i misèria.Com es materialitzava aquesta ostentació en la classe burgesa?
Precisament una de les grans vies per materialitzar aquesta ostentació va ser el modernisme. Parlem d’un estil artístic que va durar entre 20 i 30 anys, no més, i durant aquestes dècades els grans burgesos van establir una espècie de competició per veure qui feia l’edifici més bonic des del punt de vista modernista. Va ser una de les formes de la gran burgesia, de la riquesa industrial, de mostrar el seu poder. Això no només ho veiem a les cases burgeses, sinó també en institucions com ara el Palau de la Música, la Sagrada Família o l’Hospital de Sant Pau… I ho veiem també als comerços: molts establiments estaven decorats des del punt de vista modernista. Avui molts d’ells s’han perdut.

Com percebia la classe humil el modernisme? Era crític amb ell?
Jo crec que a la classe humil el modernisme no li importava massa. En l’època va haver-hi moltes crítiques al modernisme, crítiques ferotges, però em fa l’efecte que eren de la pròpia classe burgesa que no admetia segons quin tipus de revolució estètica. La classe humil ja en tenia prou amb lluitar per tenir un habitatge i per menjar, simplement per menjar. Parlem d’una Barcelona en què la gent es moria de gana i això és dur. Hi havia milers de nens abandonats als carrers, els drets laborals eren encara incipients, i els industrials i els fabricants no els respectaven en absolut, hi havia un treball gairebé esclavista.

La novel·la retrata un moviment obrer anticlerical, quina va ser la posició de l’Església davant la pobresa?
La posició de l’Església no era igual que la d’avui. L’Església ha evolucionat per acollir en la seva ajuda qualsevol persona, independentment de la seva classe social, sexe, religió… Però llavors sí que es consideraven aquests aspectes: en aquella època l’ajuda als necessitats passava per una espècie de proselitisme. Aquest va ser un dels grans cavalls de batalla del món obrer contra l’Església. De fet, aquesta situació va esclatar en la Setmana Tràgica, amb la crema de 80 Esglésies a Barcelona.

Veu alguna connexió de la Barcelona de principis del segle passat amb l’actual?
Fins fa poc temps sí, però amb la Barcelona actual és difícil de veure…. L’actual crec que està en un procés involutiu. Aquella era una Barcelona tremendament creativa, fet que ha distingit la ciutat fins fa poc. Ara la creativitat se n’ha anat a altres llocs. La creativitat és un moviment d’obertura al món i en aquests moments estem intentant promocionar la nostra pròpia cultura, els nostres propis costums… Barcelona i Catalunya van ser el motor d’Espanya en aquella època i han seguit sent-ho fins a principis del segle XXI per la seva relació amb Europa. Aquí es va assumir la forma de vida de França, d’Itàlia, hi va haver una afinitat cultural… Això no va succeir a la resta d’Espanya, on la societat era més agrària, més de terratinents, no era tan industrial, tan oberta, tan comprensiva amb moviments com el modernisme, i això és el que ens va distingir com a país. Avui dia existeix el contrari: una mirada endogàmica, a allò nostre.

La novel·la ofereix una visió de conjunt de diferents obres modernistes de Barcelona. Què destacaria d’aquest moviment?
La màgia, la creativitat infinita… És un moviment que busca el detall més nimi, es preocupa absolutament per tot. El modernisme requereix un esforç per comprendre-ho. Altres moviments són més clars, com ara el noucentisme, on tot era clàssic, recte… Aquí no. Aquí has de veure els detalls i després fer-te una composició de conjunt, intentar veure allò que has vist com un tot. Això és fantàstic.

Quines altres característiques destacaria del moviment?
El modernisme era un moviment que no va ser uniforme. Per exemple, tu agafes les 3 cases de la Mansana de la Discòrdia (la Casa Batlló, la Casa Amatller i Lleó i Morera) i no són comprables. Una és simètrica, una altra és sinuosa, una altra és recta… Són modernistes? Sí, perquè utilitzen estils antics i els sintetitzen, els uneixen, els barregen… Després està l’ús de les arts decoratives: la vidriera, la ceràmica, la ferreria… Tot això és el que les fa modernistes.

En la seva novel·la defineix el modernisme com a matèria en moviment.
Sí, per a mi això és precisament el que distingia Gaudí d’altres arquitectes modernistes: el moviment.

Documentant-se per a la seva novel·la, què ha descobert de Gaudí que no sabés?
He descobert un caràcter que el distingia de la resta d’arquitectes. Gaudí va acabar sent un anacoreta, vivint a la Sagrada família, sol… Jo crec que portava excessivament lluny la seva religió. No obstant això, altres grans arquitectes del moviment són molt més humanistes, com ara Domènech i Montaner, que era professor, escrivia llibres, i va dedicar gran part de la seva vida a la política. De fet, molts dels arquitectes modernistes intervenien en política, com ara Puig i Cadafalch. En canvi a Gaudí el veig molt més retirat. Des del punt de vista arquitectònic era un mag, un creador fantàstic, majestuós, però des del punt de vista humà trobo a faltar aquesta activitat humanista que veiem en altres arquitectes.

I què ha descobert de la Casa Batlló?
Aprens sobretot aquests detalls dels quals parlava abans. Conceptualment la Casa Batlló és una meravella, i des del punt de vista tècnic, la llum, la ventilació, la sustentació, l’ús dels recursos naturals tan avançat a la seva època, tot és meravellós…. És sorprenent com carrega les forces i les distribueix, encara que crec que això és igual en tota l’arquitectura de Gaudí. Però més enllà de l’arquitectura està la voluntat permanent d’intentar controlar els elements naturals: el vent, el pes, la llum… Si penses en els recursos que hi havia a l’època, és tremendament impactant.

En la portada de l’edició espanyola de la novel·la apareix la teulada de la Casa Batlló, el que coneixem com el llom del drac, quina lectura té per a vostè aquesta imatge?
Per a mi representa el modernisme. És una portada impactant, d’un color blau fantàstic i la primera de les meves portades en les quals surt una figura humana. A més, crec que el llom del drac desperta curiositat al possible lector. Precisament hi ha un moment en la novel·la en què el protagonista treballa en la instal·lació de les peces ceràmiques d’aquesta teulada.

“El pintor d’ànimes” posa en valor el modernisme. Com pot un monument com ara la Casa Batlló ser un punt de trobada que posi en valor la literatura?
Des del punt de vista literari o de la creativitat, es poden trobar pocs monuments o llocs que puguin donar motiu a una trobada creativa com la que es pot donar a la Casa Batlló. Promocionar aquestes trobades, no només literàries sinó de qualsevol punt de vista artístic, seria meravellós. Quan entres a la Casa Batlló quedes immers en un esperit creatiu, un esperit d’imaginació. Qui entri a la Casa i no imagini, i no vegi coses que no veu a altres llocs, o que no pensi en històries, és una persona amb una sensibilitat una mica deteriorada. Tenir un lloc en el qual ja d’entrada respires aquesta màgia pot fomentar qualsevol trobada, qualsevol tipus de transvasament d’energia, de creativitat, màgia o fantasia.

Què li agradaria que aprenguessin els lectors amb la seva novel·la? Amb què vol que es quedin?
Jo no pretenc que aprenguin res. Com et deia, busco una època que sigui interessant per al lector i el que ofereixo és una novel·la de passió, amor, venjança, sexe, diners… La meva única pretensió és que el lector s’entretingui llegint aquesta novel·la. Si a més coneix alguns detalls de la Barcelona modernista, doncs millor. Hi ha moltes novel·les que han pres Gaudí com a teló de fons però jo no; jo parlo del modernisme com a moviment artístic general, sobretot des del punt de vista de l’arquitectura. Jo puc donar una visió prèvia del que entenc que és el moviment i de les obres que existeixen a Barcelona, però no vaig més enllà. A mi m’agrada oferir el que jo pretenc, i a les novel·les solament pretenc el plaer de llegir i la diversió.

T'informem que Casa Batlló si utilitza cookies de tercers per obtenir informació dels usuaris que accedeixen al web. Si vols més informació clica aquí

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar