Sobre Antoni Gaudí
Biografia
Antoni Gaudí i Cornet va ser un arquitecte català reconegut internacionalment com el màxim exponent del modernisme i creador d'un llegat arquitectònic únic.
Infància i contemplació de la natura
Antoni Gaudí va néixer el 25 de juny de 1852 a Reus segons algunes biografies i a Riudoms segons d’altres, una petita població propera a Reus on la seva família passava els estius. Provenia d’una família de calderers, fet que li va permetre al jove Antoni Gaudí adquirir una habilitat especial per tractar l’espai i el volum mentre ajudava el seu pare i el seu avi a l’obrador familiar.
La seva facilitat a l’hora de concebre els espais i la transformació dels materials va prosperar fins a convertir-se en el geni de la creació en tres dimensions que posteriorment demostraria ser.
Gaudí va ser un nen de salut delicada, raó per la qual es va veure obligat a passar llargues temporades de repòs al Mas de Riudoms, on passava hores i hores contemplant i retenint els secrets de la natura, que considerava la seva gran mestra i transmissora del coneixement més elevat per ser l’obra suprema del Creador.
"No sé si hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà"
A la natura, Gaudí trobava l’essència i el sentit de l’arquitectura. Es tractava de seguir els seus mateixos patrons, respectant sempre les seves lleis en la recerca de l’obra més bella, sostenible i eficaç possible. Per tot això, Gaudí afirmava: «L’originalitat consisteix en tornar a l’origen».
L’any 1870 es va traslladar a Barcelona per cursar els seus estudis d’arquitectura mentre treballava en diversos llocs que li permetien pagar-se els estudis. Va ser un estudiant irregular, però ja mostrava alguns indicis de genialitat que li van obrir les portes per col·laborar amb alguns dels seus professors.
Quan l’any 1878 va finalitzar els seus estudis a l’Escola d’Arquitectura, el director, Elies Rogent, deia: «No sé si hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà». Era innegable que les idees d’aquell jove no eren una simple repetició del que s’havia fet fins aquell moment ni deixaven ningú indiferent.
Successió d'obres mestres
Un cop obtingut el títol, Gaudí es va establir pel seu compte al seu despatx del carrer del Call a Barcelona, des d’on, amb gran dedicació, va iniciar el llegat arquitectònic inconfusible, gran part del qual és Patrimoni Mundial de la Humanitat.
L’any 1878, la casualitat va voler que l’artista i Eusebi Güell, un impulsor de la indústria nacional amb un accentuat gust per les arts, creuessin els seus camins, donant lloc a una de les relacions d’amistat i mecenatge més productives de la història. La relació no va ser únicament la de client-arquitecte, sinó que va resultar en un vincle d’admiració mútua, teixint una amistat que va donar al arquitecte l’oportunitat d’iniciar una trajectòria professional plena on poder desenvolupar totes les seves qualitats artístiques.
Més enllà de la relació amb Güell, Gaudí va rebre una gran quantitat d’encàrrecs i va plantejar innombrables projectes. Molts d’ells, afortunadament, van poder esdevenir realitat, però altres no van passar del paper. Durant la seva etapa de maduresa, les obres mestres es van succeir: la Casa Batlló, la Casa Milà, el Park Güell i la Cripta de la Colònia Güell.
Religiositat i dedicació a la Sagrada Família
En un progressiu retraïment de la seva figura, Gaudí, que en la seva joventut havia freqüentat teatres, concerts i tertúlies, va passar de semblar un jove dandi amb gustos de gourmet a descuidar el seu aspecte personal, menjar amb frugalitat i allunyar-se de la vida social a la vegada que es lliurava amb més fervor a un sentiment místic i religiós, centrant-se exclusivament en la Sagrada Família.
Antoni Gaudí va morir el 10 de juny de 1926 atropellat per un tramvia mentre es dirigia, com cada vespre, cap a la Sagrada Família des de l’església de Sant Felip Neri. Després de l’impacte, va perdre la consciència i ningú va sospitar que aquell ancià indocumentat i de l’aspecte descuidat era el cèlebre arquitecte, i va ser traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, on posteriorment seria reconegut pel capellà de la Sagrada Família.
El seu enterrament es va dur a terme dos dies després a la Sagrada Família després d’un funeral multitudinari: bona part dels barcelonins van sortir al carrer per acomiadar-se de Gaudí, l’arquitecte més universal que la ciutat havia vist.