La vida d’un geni

Antoni Gaudí i Cornet va ser un arquitecte català que ha estat reconegut internacionalment com un dels experts més prodigiosos de la seva disciplina, a més d’un dels màxims exponents del modernisme. La seva genialitat excepcionalment trencadora fou l’artífex d’un llenguatge arquitectònic únic, personal i incomparable difícil d’etiquetar.

Infància d’Antoni Gaudí

Antoni Gaudí va néixer el 25 de juny de 1852 a Reus segons uns biògrafs i a Riudoms segons uns altres, una petita població a la vora de Reus on la seva família estiuejava. Provenia d’una família de calderers, fet que va permetre al jove Gaudí adquirir una especial habilitat per tractar l’espai i el volum tot ajudant el seu pare i el seu avi al taller familiar. La seva facilitat a l’hora de concebre els espais i la transformació de materials va prosperar fins a convertir-se en el geni de la creació en tres dimensions que posteriorment demostraria ser.

El Mas de la Calderera, Ruidoms

La Can Pairal, Ruidoms

Gaudí va ser un nen de salut delicada, fet pel qual es va veure obligat a passar llargues temporades de repòs al mas de Riudoms, on va passar hores i més hores contemplant i retenint els secrets de la naturalesa, que considerava la seva gran mestra i transmissora del coneixement més elevat per ser l’obra suprema del Creador

Així, Gaudí trobava l’essència i el sentit de l’arquitectura en seguir-ne els mateixos patrons i respectant-ne les seves lleis.

Es tractava, no de copiar-la, però de seguir-ne el curs mitjançant un procés de cooperació i, en aquest context, fer de la seva arquitectura l’obra més bonica, sostenible i eficaç possible. Per tot això, Gaudí afirmava: “La originalitat consisteix en retornar a l’origen.”

Estudis d’arquitectura

L’any 1870 es traslladà a Barcelona per cursar els estudis d’arquitectura alhora que s’ocupava amb diverses feines en diferents estudis d’arquitectes i mestres d’obres que li permetien pagar-se els estudis. Va ser un estudiant irregular, però que ja manifestava alguns indicis de genialitat que li van obrir les portes a col•laborar amb alguns dels seus professors. Quan el 1878 va culminar els seus estudis a l’escola d’Arquitectura, el director, Elies Rogent, declarava: “No sé si hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà”. Era innegable que les idees d’aquell jove no eren una mera repetició del que s’havia fet fins el moment ni deixarien a ningú indiferent.

No sé si hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà.

Una vegada obtingut el títol, Gaudí es va establir pel seu compte al seu despatx del carrer del Call de Barcelona des d’on, amb gran entrega, va iniciar l’inconfusible llegat arquitectònic gran part del qual és considerat Patrimoni de la Humanitat. Però la trobada que va resultar en una de les relacions d’amistat i mecenatge més productives de la història es va produir a mitjans de 1878, quan la casualitat va voler que l’artista i Eusebi Güell, un impulsor de la indústria nacional amb un accentuat gust per les arts, creuessin camins. La relació que es va iniciar des d’aquell moment no va ser únicament la de client-arquitecte, sinó que va esdevenir un lligam d’admiració mútua i aficions compartides, teixint una amistat que va donar a l’arquitecte la oportunitat d’iniciar una trajectòria professional plena on poder desenvolupar totes les seves qualitats artístiques.

Retrat de Antoni Gaudí

Document de l’Escola d’Arquitectura

Més enllà de la relació amb en Güell, Gaudí  va rebre gran quantitat d’encàrrecs i va plantejar innumerables projectes. Molts d’ells, afortunadament, van convertir-se en realitat, però alguns altres no van passar del paper.

Durant la seva etapa de maduresa, les obres mestres es van anar succeint les unes darrere les altres: la Torre Bellesguard, el Park Güell, la restauració de la catedral de Mallorca, l’església de la Colònia Güell, la Casa Batlló, La Pedrera i, finalment, la Sagrada Família.

Curiosament, l’esplendor de l’arquitectura gaudiniana va coincidir, en una decisió personal de l’arquitecte, amb un progressiu retraïment de la seva figura. Gaudí, que en la seva joventut havia freqüentat teatres, concerts i tertúlies, va allunyar-se cada vegada més de la vida social, alhora que s’entregava amb més fervor a un sentiment místic i religiós.

Mort d’Antoni Gaudí: L‘últim adéu

La comitiva fúnebre d’Antoni Gaudí pels carrers de Barcelona

Va morir el 10 de juny de 1926 atropellat per un tramvia mentre s’encaminava, com cada vespre, cap a la Sagrada Família des de l’església de Sant Felip Neri. Després del cop, perdé la consciència i ningú va sospitar que aquell ancià indocumentat i d’aspecte descuidat era el cèlebre arquitecte, i fou traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, on posteriorment seria reconegut pel capellà de la Sagrada Família. L’enterrament va tenir lloc dos dies després a la Sagrada Família després d’un multitudinari funeral: bona part dels barcelonins van sortir al carrer per donar l’últim adéu a Gaudí, l’arquitecte més universal que la ciutat mai havia vist.

T'informem que Casa Batlló si utilitza cookies de tercers per obtenir informació dels usuaris que accedeixen al web. Si vols més informació clica aquí

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar